Benvinguts a un viatge pel temps, la terra i la memòria.

Un paisatge antic. Vinya de secà amb coberta vegetal, testimoni viu de la viticultura tradicional.

1. L’hivern: la vinya descansa i es prepara 

A l’hivern, la vinya entra en repòs vegetatiu. És el temps de podar, una feina meticulosa i essencial. Es tallen les sarments (les branques seques) per renovar la planta i preparar-la per a la brotada. Aquesta feina la feien sovint els homes, amb corbella o tisores de mà, i s’allargava setmanes, sobretot en finques grans o poc mecanitzades. S’havia de fer amb coneixement: tallar massa curt o massa llarg, o deixar mal orientades les borroneres, podia afectar la collita de tot l’any següent. 

Poda hivernal. Amb tisores i coneixement, es renova el cep i es guia la futura collita.

Després de la poda, es llaurava la vinya per oxigenar la terra i afavorir l’absorció d’aigua. Es feia amb arada tradicional, amb mula o matxo, ja que els tractors encara eren poc habituals i molts pagesos no en tenien. Aquesta feina sovint l’encarregaven a jornalers o es feia en família, aprofitant dies clars i freds. 

Però una tasca igualment important de l’hivern era l’adobat de la vinya. Adobar volia dir donar vida a la terra, aportar nutrients per a la temporada que vindria. Hi havia diverses maneres de fer-ho. Una molt habitual era anar a buscar el que es coneixia com “fems de Terrassa”: es tractava de deixalles orgàniques i fems domèstics de la ciutat, que es recollien i s’aprofitaven com a fertilitzant. S’havia d’anar a buscar a Terrassa amb el carro, sovint en dies de molt fred, amb glaçades nocturnes que feien perillós el camí, especialment pels animals de tir, que podien relliscar a les baixades o punxar-se les potes amb pedres gelades. 

Traginant la fertilitat. Un home condueix un carro carregat de fems, arrossegat per un cavall, per un camí de terra al clarejar.

Una altra forma d’adob era la “brossa”, composta per matolls, branques seques i restes del bosc, sovint recollides per la mateixa família a les zones boscoses properes. Tant si es feia amb fems com amb brossa, era comú obrir un “vall”, que era una rasa fonda a la vinya, on es dipositaven aquests materials perquè s’integressin a poc a poc a la terra. 

Aquestes feines no només eren dures, sinó que formaven part d’un saber antic, transmès de generació en generació. L’hivern, aparentment silenciós i buit, era en realitat un moment clau per preparar les bases del cicle vinícola. En aquest temps de fred i boires, el pagès treballava pensant mesos endavant, amb l’esperança posada en la nova brotada de la primavera. 

🎙️ Veu de Salvador Amat

Una mirada viva i emocionada a la vinya d’abans, explicada amb l’experiència de qui l’ha viscuda des de dins.

2. El cep plora, brota i comença la vida

“Quan el cep plora, la vinya ja s’enamora.” Aquest refrany ens parla del primer símptoma de vida després de l’hivern. Amb els primers dies temperats de febrer o març, el cep “plora”: de les ferides de l’esporga comencen a caure gotes de saba. És un senyal emocionant per als pagesos, perquè indica que la vinya ha sortit del repòs i la vida hi torna a circular. És també un moment delicat i esperançador.

Al cap d’unes setmanes, si el temps acompanya, surten els primers borrons

Una llàgrima de vida. Quan el cep plora, la terra anuncia la tornada de la primavera.

D’aquests brots en naixeran les fulles, els pàmpols i més endavant els futurs raims. Com deia la dita: “Per Sant Josep, verdeja el cep” —és a dir, cap al 19 de març ja es començava a veure el verd tendre dels nous brots.

Però no tot era il·lusió. Aquesta etapa exigia molta atenció. Les gelades tardanes podien cremar els brots joves, i una sola nit freda podia malmetre setmanes d’esforç. A més, calia fer l’anomenada esporga en verd: eliminar els brots febles o mal orientats per concentrar l’energia del cep en aquells que donaven més garanties de fruita sana i abundant.

Una altra dita que ho resumeix molt bé: “A l’abril, cada gota val per mil”, o bé “Brotada d’abril, val per mil”. La humitat d’aquests dies, si era ben repartida i no excessiva, ajudava a una brotada vigorosa. Un bon abril podia condicionar tota la collita de l’any.

Primers brots. El cep comença a despertar i a vestir-se de verd després del repòs hivernal.

En aquest punt, la vinya ja començava a mostrar l’empenta de la vida. Però encara faltava molt per arribar al fruit madur. El treball del pagès seguia sent constant i pacient, guiant el cep amb coneixement, adaptant-se al ritme de la natura i a les sorpreses del cel.

3. La lluita contra les malalties: el míldiu i el sofre

Quan el cep ja té fulla, comença la guerra més temuda del cicle vinícola: la lluita contra el míldiu (Plasmopara viticola), un fong introduït des d’Amèrica a finals del segle XIX i que, si trobava condicions d’humitat i calor, podia devastar la vinya en pocs dies. Les primeres taques d’oli a les fulles eren senyal d’alarma. Si no s’actuava a temps,  es perdia la collita.

Defensant la vinya. Amb aquesta motxilla metàl·lica es sulfatava cada cep a mà, lluitant contra les malalties.

Per combatre’l, els pagesos del Vallès Occidental feien servir sulfat de coure, barrejat amb calç, en la fórmula coneguda com a bouillie bordelaise. També s’aplicava sofre en pols contra l’oïdi. Aquestes aplicacions no es feien amb màquines modernes: es feien amb màquines de sulfatar de motxilla, que es carregaven a l’esquena com un pes mort. Eren de metall, robustes, i pesaven força, especialment quan estaven plenes.

Bufador de sofre. Una eina senzilla però indispensable en la lluita contra l’oïdi, utilitzada durant dècades pels pagesos.

La feina era molt feixuga i exigent. Amb la mà esquerra s’havia d’accionar una palanca contínuament per mantenir la pressió dins la màquina, mentre amb la dreta s’agafava la mànega i es dirigia l’aspersor que escampava el líquid en forma de núvol, intentant mullar totes les parts del cep: fulles, sarments, raim.

El sulfat es preparava in situ: a mig de la vinya hi havia dipòsits d’aigua, que recollien la pluja a través de petites rases fetes expressament. A tocar d’aquests, sovint hi havia un dipòsit més petit d’obra o d’uralita, on es fonia el sulfat de coure i s’hi afegia calç viva, que ajudava a fixar-lo i donava al líquid un color blanquinós. Això permetia veure fàcilment quines parts ja s’havien tractat.

Quan hi havia dos treballadors, el segon anava reomplint la màquina amb un Feina entre ceps. Lluita contra el míldiu i altres malures, amb eines senzilles i molta col·laboració familiar.

càntir gros de boca ampla, de manera que qui sulfatava no havia de parar, estalviant temps i desgast. Segons com venia l’any, calia repetir aquesta operació entre tres i set vegades, amb el consegüent desgast físic i econòmic: es tractava d’un tractament car, que calia fer bé i a temps.

I sempre amb el patiment com a company de feina: “tant de sulfat i que no agafi el míldiu…” Era una feina que es feia sovint sota el sol de maig  a juliol, i que podia determinar la diferència entre una collita bona i una ruïnosa.

4. Els treballs de la terra

Durant la primavera i començaments d’estiu, la terra es treballava de nou, però amb un enfocament diferent del de l’hivern. Ara no es podia anar fondo: es tractava de fer el que els pagesos anomenaven “esmagencar”, és a dir, passar més superficialment per no trencar massa les arrels superficials ni malmetre els brots tendres. 

Un home, un cavall i la terra. Escena quotidiana d’un temps en què la vinya es treballava pas a pas, sense màquines.

A l’hivern, la terra s’havia llaurat a fons amb arada, tirada per matxo, cavall o ruc. Però hi havia racons on els animals no hi podien arribar —costeruts, amb ceps massa junts o terres pedregoses— i aleshores s’hi treballava a mà amb els arpiots, unes eines dures i pesades que calia saber fer servir amb força i precisió. 

Quan arribava la primavera, s’hi passaven altres eines més lleugeres, com el planet o l’esparver, que tenien com a funció principal trencar la crosta que es formava a la superfície després de les pluges i matar les herbes que havien brotat. Això ajudava a mantenir la humitat a terra i facilitava que els nutrients arribessin als ceps. Aquestes eines  s’arrossegaven amb animal, i calia molta paciència i domini per fer els revolts i no malmetre les plantes. 

També es netejava la vinya: es treien les herbes a mà o amb escardadores (xapetes), i es recolzaven o apuntalaven ceps tombats o afeblits pel vent, el pes de les sarments o alguna glaçada tardana. 

Feina a mà. Els arpiots eren imprescindibles per remoure la terra a les feixes més estretes o costerudes.

Quan arribava juliol o agost, es deixava de treballar la terra, perquè el sol ja era molt fort i el raïm podia cremar-se si es remenava massa la pols i la calor. Era un moment delicat: calia deixar la terra reposar, però continuar vigilant la vinya gairebé cada dia, mirant si hi havia símptomes de malalties, seguiment de la maduració, i preveient la collita. 

Tot això es feia en paral·lel a la lluita contra el míldiu, el sofre i altres tractaments, i amb una dependència absoluta del temps: massa pluja podia podrir el raïm; massa sequera, fer-los raquítics. El pagès vivia literalment amb un ull al cep i l’altre al cel. 

5. Sant Jaume i el raïm: maduració i esperances

Cap a finals de juliol, pels volts de Sant Jaume (25 de juliol), començava un dels moments més esperats del cicle de la vinya: el verol o enverolament. El raïm negre començava a agafar color, i el blanc a endolcir-se. Era el senyal que la vinya entrava en la fase final abans de la verema. Començaven els càlculs, els pronòstics, les converses a la fresca: “Com vindrà enguany?” 

Quan el raïm pinta, el cor s’agita. Els pagesos comencen a comptar els dies i les esperances.

A moltes cases hi havia ceps de raïm primerenc, que se solien anomenar “raïm de Sant Jaume”, una mena que madurava abans d’hora i que feia molta il·lusió poder tastar. No se’n feia vi, sinó que es guardava per menjar en família, com a premi o senyal que la collita ja s’acostava. Era una mena de ritual anual, gairebé de festa major petita dins del calendari pagès. 

Però encara no es podia collir res per fer vi: els altres raïms no maduraven fins ben entrat el setembre, i calia una pluja de mitjans d’agost per fer “engreixar” el raïm, augmentar els quilos i donar una empenta final a la maduració. Si no plovia gens, el raïm podia quedar petit i arrugat. 

Aquest era un moment de tensió i esperança: qualsevol pedregada, glaçada d’estiu o vent fort podia arruïnar la feina de tot l’any. A més, el raïm madur atreia ocells, sanglars o bestiar, i calia vigilar. 

Els nens i joves de la casa ajudaven com podien: traient herbes, vigilant les vinyes, fent soroll si venien ocells o estenent xarxes. S’iniciava així una mena d’estat d’alerta constant, on tot el poble, d’una manera o altra, estava pendent de la vinya. 

Petits veremadors. Infants descobrint el món de la vinya amb tisores i ulls encuriosits.

Era també un moment simbòlic: el color del raïm, els dies que es començaven a escurçar, i les converses sobre quan començar a veremar, marcaven el pas cap a la tardor i, amb ella, el moment culminant de l’any per al pagès. 

6. La verema: collita i comunitat

6. La verema: collita i comunitat

A mitjans o finals de setembre, segons la maduració i la zona, arribava el gran moment: la verema. Era una feina esgotadora però carregada d’esperança. Tota la família s’hi implicava: homes, dones, criatures i, sovint, els veïns. Es tallava el raïm amb tisores o ganivets petits, amb molta cura per no fer malbé els gotims. Els més grans i experimentats triaven quins ceps es podien collir aquell dia; els joves i nens ajudaven a carregar, tapar, vigilar i fins i tot fer corredisses entre fileres. 

Aprendre entre ceps. El coneixement del vi comença trepitjant la terra i escoltant qui l’estima.

El raïm es posava en portadores (coves grans de fusta o vímet) i es cobria amb un “caperó”: una mena de tapa feta amb sarments o teixit per evitar que els grans, amb el moviment, es vessessin durant el transport. Calia aprofitar bé cada portadora, i molts pagesos les feien anar curulles, gairebé fins a vessar. El pes era considerable i el treball constant. 

Un cop recollit, el raïm es traginava amb el carro fins al cup, sovint situat a la masia o en un celler particular. Quan el camí era costerut o pedregós, s’hi enganxaven dos o tres animals (matxos, rucs o cavalls) per ajudar a pujar la càrrega. Era un brogit de carros, cridòria i esforç. I no hi faltaven les abelles, atretes per la dolçor del raïm madur: voltaven les portadores i de vegades feien la feina més incòmoda, sobretot pels més petits. 

La majoria de pagesos feien el vi a casa, en un cup de pedra o ciment, on s’aixafava el raïm. D’allà es traspassava a botes per fer la fermentació i la conservació. Fer vi era un saber que es passava de pares a fills, adaptat a cada casa i cada any. 

Però no tots eren amos de les terres: molts pagesos eren arrendataris o masovers, i havien de lliurar una part de la collita al propietari, sovint una quarta o una tercera part. Per controlar-ho, el propietari enviava un home de confiança anomenat “el pesador”, que assistia a la verema, prenia nota del raïm collit i feia complir l’acord. Aquests tractes generaven tensions, però també formes de convivència que marcaven la vida rural. 

Raïm, suor i esperança. Les portadores de fusta, testimonis de la feina pagesa, esperen el carro per començar el camí del vi.

La verema era també un acte col·lectiu. Si una casa anava enfeinada, els veïns ajudaven, i després rebien el mateix ajut quan els tocava a ells. Es cantava, es menjava a la vinya, i tot i la fatiga, es vivia amb una alegria continguda. Era la culminació de tot un any de feina, i la recompensa encara s’havia d’esperar: calia fer el vi. 

Quan el poble i la vinya eren un sol paisatge. Escena quotidiana dels anys en què els carros compartien carrer amb els veïns.

7. Fer el vi: l’art dins el cup

Un cop recollit, el raïm es portava a casa i es trepitjava, ja fos a peus descalços, com es feia tradicionalment, o amb alguna màquina trepitjadora de maneta o elèctrica, segons les possibilitats de cada casa. El most resultant, barrejat amb les rapes (la part llenyosa del raïm), anava a parar al cup, una gran cavitat normalment feta de pedra o ciment, encastada a terra, on es deixava fermentar. 

🛢️ Dins del cup — Un home netejant l’interior d’un antic cup de pedra i rajola, on fermentava el most després de la verema. Aquest espai era clau en l’elaboració tradicional del vi a moltes masies del país.

La fermentació començava al cap d’unes hores: primer, una “bullida” forta provocada per l’activitat dels llevats naturals; després, més tranquil·la. Els dies de fermentació podien variar, però el pagès coneixia bé l’olor, la temperatura i el moviment del most, i sabia quan havia arribat el moment de trasbalsar-lo. 

El trasbals del vi del cup a les botes (tonells de fusta de roure, castanyer o faig) podia fer-se de diverses maneres. En molts cups hi havia un cup paral·lel i estret destinat a recollir el vi net. Entre els dos cups s’hi col·locava un feix de gatoses (branques fines i flexibles de bruc o arboç), que feia de filtre natural per evitar que les rapes embussessin la bomba de trasbals. Altres cups, més ben equipats, tenien sortida per sota, i el vi baixava per gravetat directament al dipòsit o a les botes. 

Força i paciència. Aquesta premsa, accionada a mà, acabava l’obra de la vinya: treure’n el darrer raig de vi.

Quan el cup es quedava sense vi, arribava el moment de premsar la brisa: aquella pasta de pellofa, rapa i llavors que quedava dins el cup. Aquesta feina també era dura. La premsa normalment es trobava a tocar del cup, i calia treure la brisa amb coves o pales per omplir-la. S’hi col·locava el massot, una fusta ampla que servia per anar estrenyent la brisa (el residu del raïm trepitjat) dins del buc de la premsa. A continuació, sobre la brisa es posaven els pilons, unes fustes amb forma de mitja lluna que encaixaven a l’interior del buc i que tenien un forat central per deixar pas a l’eix vertical. Un cop col·locats, la premsa ja estava a punt per començar a baixar i fer pressió. Aquest procés permetia extreure el most que encara quedava a la brisa, aprofitant al màxim el fruit. Era una tasca lenta i feixuga, que requeria força i habilitat, sovint feta per homes acostumats al ritme dur de la verema. La feina podia allargar-se hores, mentre es regulava la pressió per no trencar les eines ni malmetre el most.

La premsa podia ser de rosca manual o de palanca, i calia la força de diversos membres de la família per fer-la funcionar. El vi que en sortia, anomenat “vi de premsa”, tenia una altra qualitat, més intens però també més tànnic, i se solia guardar a part o barrejar amb cura segons la voluntat i experiència del pagès. 

Finalment, la brisa premsada —ara ja seca— era recollida per camions que passaven pel poble. Es venia per fer-ne aiguardent a la fassina, una destil·leria local. D’aquesta manera, res no es malbaratava: tot tenia un ús i un valor. 

Silenci i aroma de vi. Les botes de fusta guardaven el fruit del treball de tot un any.

Fer el vi era una feina d’artesania i paciència, transmesa de generació en generació. Les botes s’havien de vigilar, omplir, netejar i tancar bé. Calia evitar que el vi “piqués” (s’avinagrés) o que fermentés massa. Era una tasca de tardor i hivern, que ocupava moltes hores a la masia i marcava el batec de l’any agrícola. 

Resum final: Viure de la vinya, viure amb la vinya

“De la vinya, se’n viu, se’n plora i se’n canta.” “Vi de casa, glòria a taula.”
Treballar la vinya volia dir molt més que collir raïm o fer vi. Era una manera d’entendre
la vida, de viure el temps i la natura. Volia dir aixecar-se d’hora, treballar amb fred i
calor, observar cada cep com qui coneix la cara d’un amic. Significava conviure amb la
incertesa de la pluja o la pedregada, amb l’amenaça del míldiu o de la sequera, però
també amb l’alegria de veure brotar les primeres fulles o d’omplir la portadora ben curulla.
Per als pagesos, la vinya era esforç, però també orgull. Era part de l’economia

domèstica, però sobretot era identitat i tradició. Les eines, els cups, els refranys, els
sabers heretats —tot plegat formava un món propi, compartit entre generacions.
Avui aquest món ha canviat molt. Però la memòria

Eines per la poda.
A dalt, dues tisores de podar antigues, indispensables per tallar sarments amb precisió. A baix, una corbella o “ganiveta de vinya”, emprada especialment abans de la popularització de les tisores metàl·liques. Totes dues eines requerien destresa i coneixement, ja que d’un bon tall en depenia la collita futura.

d’aquells hiverns d’esporgar,
aquelles primaveres de sofre, aquells setembre de verema, encara viu en la terra i en la
paraula dels qui ho van viure. Explicar-ho és una manera d’honorar-los. I de recordar
que, durant molts anys, viure de la vinya era viure amb la vinya

Clicar sobre la imatge

Amb el pas de la vinya és una història de terra, amor i

Clicar sobre la imatge

Audio

 memòria ambientada a Castellbisbal. Joan Miquel ens ofereix un relat íntim i evocador sobre el vincle profund entre la vida pagesa i el pas del temps.