“Poble català, posa’t a caminar”.  Estiu 1976

Conversa imaginària sobre uns fets reals

En Lluís i en Miquel, amics des fa molts anys, han quedat per esmorzar junts i fer-la petar una estona.

– Bon dia Miquel!

– Bon dia Lluís! Sí que fa un bon dia, encara que sembla que farà massa calor.

– Com avui fa quaranta anys, recordes?

Mentre, s’asseuen en una taula de la plaça.

– I tant si ho recordo!  La Marxa de la Llibertat, que vàrem aconseguir fer-la passar per Castellbisbal!

– Com han passat els anys! I que joves érem!

– Sí, però casats i amb canalla petita.

– És clar, per això vàrem fer-la! No volíem que visquessin d’aquella manera. Volíem la llibertat per a ells i també per a nosaltres.

I és que fa quaranta anys, en Lluís i en Miquel, dos joves lluitadors en la clandestinitat, van anar a Terrassa a convèncer els organitzadors de la Marxa, per tal de fer un seguit d’accions durant un curt espai de temps cronometrat. Calia tenir-ho tot ben controlat abans que arribés la «Guardia Civil».

La gent tenia molta por. Al «Telediario» i per «Radio Nacional d’España» es deia que eren un «colla de brètols» i que per on passava la Marxa de la Llibertat trencaven els vidres de les botigues i estovaven la gent. Vaja, semblant al que passa amb la Independència; el govern estatal no ha canviat gaire.

– Sabíem el que volíem, però érem una mica ingenus. Recordes quan vam anar a veure el rector?

– És clar home! Encara recordo els diumenges a missa! A l’hora del sermó molts homes sortien a la plaça a fumar la cigarreta.

– Ostres! I tant! I recordes que a la missa de Festa Major, al moment d’aixecar l’Eucaristia, l’orquestra interpretava «el Himno Nacional»?

I tant ! Es va es negar a ajudar-nos, tot i que érem joves de la parròquia.

– Encara recordo que vàrem comprar roses i clavells i que amb el teu i el meu cotxe vam anar a Terrassa a recollir uns deu o dotze joves que els deixàrem al camp de futbol.

– I no vegis les maleses que van fer entrant a les botigues del poble repartint roses i clavells a la gent i no pas garrotades!

– Si noi, però jo patia molt. Aquells mallorquins, eren de Mallorca,  s’entretenien parlant amb la gent de les botigues explicant què era la Marxa de la Llibertat.

– És clar! La «Guardia Civil» ens podia detenir a tots!  No ens la podíem jugar! Teníem família i fills petits i, pel sol fet de repartir «clandestinament» roses i clavells, ens podíem haver passat molt de temps a la presó.

– Patia perquè estava segur que algú els telefonaria a Martorell i en vint-i-cinc minuts serien a Castellbisbal… i encara ens havíem de trobar amb l’altre jovent que ens esperava a la font de l’Ermita per plantar l’Arbre de la Llibertat! Vaja, una altra bretolada!

– I com ha crescut! Ja té quaranta anys! Amb una lluita que ara ens sembla tant simple hem aconseguit algunes coses. No tenim problemes per celebrar l’11 de Setembre i altres festes reivindicatives de Catalunya. La Marxa de Torxes, des fa anys, surt d’on hi ha l’arbre per tal de recordar aquells fets. Lluís, cal tenir memòria històrica !

I és que repartir roses i clavells i lluitar per la llibertat era penat amb la detenció i la presó, sense oblidar les plantofades, els  cops o les tortures.

Castellbisbal va estar dos o tres dies encerclat per la «Guardia Civil», fins i tot pels camins rurals. Demanaven el «Carnet de Identidad» a qui entrava al poble, interrogant i escorcollant els cotxes i camionetes dels repartidors.

MARXA DE LA LLIBERTAT: Estiu 1976

                                                                         Jaume Vilatimó Pujalt