|
“Poble català, posa’t a caminar”. Estiu 1976
Conversa imaginària sobre uns fets reals
En Lluís i en Miquel, amics des fa molts anys, han quedat per esmorzar junts i fer-la petar una estona.
– Bon dia Miquel!
– Bon dia Lluís! Sí que fa un bon dia, encara que sembla que farà massa calor.
– Com avui fa quaranta anys, recordes?
Mentre, s’asseuen en una taula de la plaça.
– I tant si ho recordo! La Marxa de la Llibertat, que vàrem aconseguir fer-la passar per Castellbisbal!
– Com han passat els anys! I que joves érem!
– Sí, però casats i amb canalla petita.
– És clar, per això vàrem fer-la! No volíem que visquessin d’aquella manera. Volíem la llibertat per a ells i també per a nosaltres.
I és que fa quaranta anys, en Lluís i en Miquel, dos joves lluitadors en la clandestinitat, van anar a Terrassa a convèncer els organitzadors de la Marxa, per tal de fer un seguit d’accions durant un curt espai de temps cronometrat. Calia tenir-ho tot ben controlat abans que arribés la «Guardia Civil».
La gent tenia molta por. Al «Telediario» i per «Radio Nacional d’España» es deia que eren un «colla de brètols» i que per on passava la Marxa de la Llibertat trencaven els vidres de les botigues i estovaven la gent. Vaja, semblant al que passa amb la Independència; el govern estatal no ha canviat gaire.
– Sabíem el que volíem, però érem una mica ingenus. Recordes quan vam anar a veure el rector?
– És clar home! Encara recordo els diumenges a missa! A l’hora del sermó molts homes sortien a la plaça a fumar la cigarreta.
– Ostres! I tant! I recordes que a la missa de Festa Major, al moment d’aixecar l’Eucaristia, l’orquestra interpretava «el Himno Nacional»?
I tant ! Es va es negar a ajudar-nos, tot i que érem joves de la parròquia.
– Encara recordo que vàrem comprar roses i clavells i que amb el teu i el meu cotxe vam anar a Terrassa a recollir uns deu o dotze joves que els deixàrem al camp de futbol.
– I no vegis les maleses que van fer entrant a les botigues del poble repartint roses i clavells a la gent i no pas garrotades!
– Si noi, però jo patia molt. Aquells mallorquins, eren de Mallorca, s’entretenien parlant amb la gent de les botigues explicant què era la Marxa de la Llibertat.
– És clar! La «Guardia Civil» ens podia detenir a tots! No ens la podíem jugar! Teníem família i fills petits i, pel sol fet de repartir «clandestinament» roses i clavells, ens podíem haver passat molt de temps a la presó.
– Patia perquè estava segur que algú els telefonaria a Martorell i en vint-i-cinc minuts serien a Castellbisbal… i encara ens havíem de trobar amb l’altre jovent que ens esperava a la font de l’Ermita per plantar l’Arbre de la Llibertat! Vaja, una altra bretolada!
– I com ha crescut! Ja té quaranta anys! Amb una lluita que ara ens sembla tant simple hem aconseguit algunes coses. No tenim problemes per celebrar l’11 de Setembre i altres festes reivindicatives de Catalunya. La Marxa de Torxes, des fa anys, surt d’on hi ha l’arbre per tal de recordar aquells fets. Lluís, cal tenir memòria històrica !
I és que repartir roses i clavells i lluitar per la llibertat era penat amb la detenció i la presó, sense oblidar les plantofades, els cops o les tortures.
Castellbisbal va estar dos o tres dies encerclat per la «Guardia Civil», fins i tot pels camins rurals. Demanaven el «Carnet de Identidad» a qui entrava al poble, interrogant i escorcollant els cotxes i camionetes dels repartidors.
MARXA DE LA LLIBERTAT: Estiu 1976
Jaume Vilatimó Pujalt
|
|
