MOSSÈN ENRIC OLIVÉ I TURU,
MÉS DE QUARANTA ANYS A XILE
Treballar quaranta-un anys a missions és tota una vida l’Enric Olivé ha viscut moltes experiències al nord de Xile. Experiència pastoral ben aprop dels miners de Chuquicamata, ha edificat capelles en els barris pobres (“poblaciones” en diuen allà) de Calama, ciutat de I50.000 habitants, la més important entre Antofagasta, el Pacífic i Bolívia. Terra de miners i d’indis. Experiències traumàtiques l’any 1975: comviure amb la desesperació dels familiars dels assassinats durant el cop d’estat de Pinochet el 1973. Experiències carismàtiques com a assessor de la institució Renovació Carismàtica, fonamentada en l’especial devoció a l’Esperit Sant, L’espiritualitat i la pregària per a la curació dels malalts.
Als dotze anys ingresses al Seminari de la Conreria. Quina ruta seguires per arribar a aquesta determinació?
La influència de la meva mare i del rector del poble, mossèn Llorenç Carrau (vaig fer d’escolà des dels cinc anys) fou decisiva, juntament amb l’impacte enorme que em provocà conèixer l’assassinat d’alguns capellans coneguts per la nostra família, que vivia a Castellbisbal (entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental). El meu pare feia bótes de vi, a casa teníem tots els estris d’aquesta professió. Es deia Josep i la meva mare, Maria, però a mi em posaren Enric.. Vaig néixer el 18 de desembre de 1936, quan la guerra civil ja havia esclatat. Érem tres germans. El pare morí durant aquesta guerra.
– Quines vivències et marcaran la vida d’adolescéncia a la Conreria?
Durant els cinc anys d’aquest seminari que en deien “menor” mossèn Josep Campo i mossèn Felip Casañas m’ajudaren molt. D’aquest darrer en recordo el seu sentit irònic i jocós; si veia algun alumne que ja es veia que no servia per ser capellà, li deia: “No t’agradaria ser fuster?…
Entràrem trenta i després de cinc anys passàrem al seminari de Barcelona quinze; d’aquests ens ordenaren capellans a uns deu o onze. El canonge Martí Bonet, en Salvador Torres i en Jordi Jorba són alguns dels meus condeixebles.
Cap a I’any 1953 vas al Seminari (“Conciliar” en deien) de Barcelona. Com vas viure la teva joventut i com a futur capellà?
La vida de comunitat amb els companys, l’ambient religiós, els estudis de filosofia i teologia m’ajudaren a viure profundament la meva preparacíó per ser ordenat el 17 de setembre de 1961. Durant la meva estada al Convictori a les Corts, vaig tenir la primera experiència pastoral com a capellà a la parròquia del Remei del mateix barri.
DE SANT PERE DE RIBES AL AMERICO VESPUCI
Quines foren les teves experiències, posteriors?
Em varen enviar a la parròquía de Sant Pere de Ribes. Aqui hi vaig estar vuit mesos i em vaig dedicar als grups de matrimonis i molts de contactes amb famílies. Després de tants anys, encara mantinc l’amistat d’unes sis d’aquestes famílies.
Després anàrem amb els meus companys Joan Gras, Ernest Martínez i Jordi Jorba a un curset de preparació de dues setmanes a Madrid per anar a les missions de l’Amèrica Llatina. Des de Barcelona ens embarcàrem a l’Americo Vespuci per anar a Antofagasta, el segon port de Xile, després del d’Aríca, un cop passat el canal de Panamà. Arribàrem a la ciutat d’Antofagasta, situada en el bell mig del desert d’Atacama després de vint-i-sis dies de navegació.
El bisbe d’Antofagasta, Francisco de Borja Valenzuela Ríos, va rebre la quarta promoció de capellans barcelonins. La primera promoció
juntament amb dos laics – data de 1958; la segona, el 1959; la tercera, el 1962. Aquesta quarta promoció era del 1963 i els acompanyaven tres mestres, entre les quals hi havia la germana de l’Enric, la Maria Rosa. La darrera fou l’any 1969. A Mn. Gras el “destinaren” (lèxic eclesiàstic) com a vicari a Tocopilla; a Mn. Jordi Jorba com a vicari a Calama i professor a l’Institut del Obispo Silva Lezaeta; a Mn. Martínez Guarné com a vicari de la parròquia de Lourdes a Antofagasta, i a Mn. Olivé, després de passar un mes a aquesta parròquia, com a vicari de Calama, que tenia en aquell temps uns 40.000 habitants.
Com va ser la teva arribada a Calama?
El bisbe Valenzuela ens va rebre molt bé. Les meves activitats pastorals se centraren en l’ajuda en tots els sentits als pobres de les barriades més abandonades de Calama. Em colpí la ignorància religiosa: “Padre, bautíceme la güagüa para que pueda dormir” em deien. A Xile hom s’hi troba bé. La gent és acollidora i afectuosa.
L’any 1965 feren Calama i la seva comarca, formada per petits pobles indígenes, Prelatura -sufragània del bisbe d’Antofagasta-, dirigida pel bisbe Juan Luis Ysern, amb qui vàrem treballar bé; però un capellà, Juan Caminada, nascut a Alemanya, va organitzar un petit grup de capellans obrers; fins aquí tot va anar bé, però després volia imposar la seva teoria diguem-ne pastoral, segons Ia qual els capellans havien de ser líders en política i en l’aplicació sociològica. Malgrat que afirmava que no volia intervenir en la pastoral de la resta de capellans, ho volia dominar tot. L’any 1972 vàrem patir alguns conflictes i proposàrem al Prelat Ysern que l’orientació pastoral no la portés Juan Caminada, o la resta de capellans barcelonins el deixaríem. Mons. Ysern va fer costat a Caminada, i en Jorba, en Pere Adell (arribà a Calama més tard que en Jorba i jo, el 1969) i jo mateix decidírem tornar a Barcelona, exactament tres setmanes abans del cop d’estat contra Allende.
DOS ANYS A SANT FELIU DE LLOBREGAT
Et va ser dificil reincorporar-te a la diòcesi de Barcelona, absent des de 1963, és a dir, després de treballar deu anys a Xile?
No. El bisbe Marcelo em va enviar a la parròquia de Sant Feliu de Llobregat, on vaig estar quasi dos anys. La meva experiència a Xile em va ajudar a connectar millor amb els emigrants de parla castellana i vaig seguir la pastoral del conjunt de Ia comarca amb els meus companys capellans.
Un dia, parlant amb el bisbe auxiliar i responsable de les missions Josep Capmany, sobre Xile, em va preguntar: “t’agradaria tornar a aquest país?” Jo li vaig respondre que sí, però que estava totalment disposat a quedar-me a Barcelona o a anar a Xile, segons el que ell decidís. No, em va respondre. Ets tu qui ho ha de decidir. I vaig decidir tornar a Xile. L’any 1974 vaig trobar a Barcelona eI bisbe mercedari xilè Carlos Oviedo, que em demanà que anés a treballar amb ell a Calama. Així ho vaig fer. L’any 1975 vaig tornar a Calama amb Mons. Carlos Oviedo, un home molt cordial; juntament amb els tres capellans xilens vàrem treballar contents amb ell.
CALAMA: LA LLAR D’AVIS “MI HOGAR”.
Vaig passar deu anys – des del 1975 fins al 1984 – a Calama, ajudant a la parròquia-catedral i sobretot em vaig dedicar als barris més pobres de la ciutat, especialment a la “Población 21 de Mayo”. En tres barris vaig construir tres capelles, i vaig treballar en el camp de la pastoral i d’obres socials. L’any 1982 vàrem fer una Llar d’Avis, coneguda com “Mi Hogar”, ja que molts vells no tenien família ni ningú que els cuidés. La gent m’ ho demanava amb insistència. Gràcies a algunes aportacions de gent de Barcelona, d’algunes institucions xilenes i d’altres països, poguérem fer unes instal.lacions amb tots els serveis per a aquesta mena de llar per a una trentena d’avis. L’Ajuntament de Castellbisbal m’ha ajudat anualment amb una aportació de 600 euros per al manteniment. Ara ens falta un suplement d’obres que puja uns 28.338 euros.
La Maria Rosa, germana de Mn. OIivé, amb un grup d’ancians de “Mi Hogar” de Calama
– En arribar a Xile I’any 1975, com vas viure I’impacte del cop d’estat de Pinochet?
– Molta gent havia perdut familiars assassinats… Xile és un país de molts contrasts: La seva gran riquesa és el coure, però la renta per càpita està mal repartida. En els barris pobres de les ciutats, es viu en la misèria: Els indigenes del nord, prop de Bolivia, estan abandonats en tots els aspectes i els indis mapuches del sud són ignorats per totes les administracions públiques. Xile viu entre l’opulència dels rics i la misèria dels pobres. Voleu més contrast?
En efecte. Jo coneixia xilens que varen patir presó, persecució i fins van morir en mans dels militars i paramilitars seguidors de Pinochet. Les vídues i orfes passaren moments terribles, perquè les institucions estatals es negaven a auxiliar-los. Nosaltres els vam ajudar en el que vàrem poder, però fins avui, després de tants anys, molta gent ha quedat marcada per aquest cop militar i pels anys posteriors de dictadura, encara que amb jutges com Juan Guzmàn s’ha demostrat qui era en Augusto Pinochet i la seva família, que es varen enriquir amb el sofriment dels pobres xilens, a més dels actes criminals del dictador.
CHUQUICAMATA
Les mines de Chuquicamata són de les més grans de món i les més altes de totes, ja que estan a 2.750 metres d’altura. Ja han marxat d’aquest poble uns 7.000 habitants. Amb el temps hi quedaran poques cases i se’n conservarà l’escola, l’església d’ El Salvado, el cementiri, el club social i l’auditori sindical. Serà com un de tants pobles, fantasmes abandonats de la “pampa”, el desert on durant molts anys Ies mines de salitre donaren feina i riquesa a generacions de xilens.
– L’any 1984 fores nomenat rector de Chuquicamata. Com és aquesta població?
Chuquicamata és un centre miner proper a Calama, que actualment té uns 5.000 habitants i que s’ha anat despoblant a causa de l’ampliació de les mines de coure.
Els cinc consultors de la Prelatura el van elegir Administrador Diocesà, quan el bisbe va estar malalt durant vuit mesos. I desprès el Bisbe l’anomenà Vicari General.
JOAN BARCON
Amb esperit
Missioner
Segons afirma Mn. Enric Olivé,
prevere nascut a Castellbisbal
(diòcesi de Sant Feliu)que va ser
Ordenat el 1961 a Barcelona, als anys
Cinquanta al Seminari de Barcelona
On hi havia un gran esperit missioner,
una consciència que el sacerdot
diocesà ha d’estar obert a tot el món.
Aquest esperit el va portar a marxar a
la missió quan va passar pel Seminari
el bisbe d ‘Antofagasta (Xile) demanant
més col.laboració. El seu destí va ser
Calama en aquell temps una de les
Parròquies d ‘Antofagasta, lloc on
realitzà la seva tasca pastoral des de
fa 46 anys. En fa 9 que hi té I’ajut de la
seva germana Maria Rosa, amb qui
tiren endavant projectes socials i
pastorals a la zona. Mn. Olivé va
promoure I’agermanament de I’Església
de Barcelona amb la de Calama.
– Com resumiria aquests 46 anys i com
es viu la religiositat en aquell país?
– Calama és una ciutat -oasi en el
desert d’Atacama- al nord de Xile,
a 125 quilòmetres d ‘Antofagasta.
Ha experimentat un gran creixement,
fruit de la mineria del coure. També
com a Església s ‘han multiplicat les
necessitats. A mesura que es creaven
nous barris es procurava que la
presència de l’Església fos propera i
servicial. En un ambient de religiositat,
la tasca cal que sigui d’evangelització:
de formació humana i de coherència
entre fe i vida.
– En què se centra la seva tasca pastoral?
– Principalment , és la d’un rector de
Parròquia i d’altres serveis a nivell
d’Església diocesana. La gran orientació
des de l’Assemblea episcopal
d’Aparecida, per tota Amèrica Llatina,
és aprendre a ser “deixebles-missioners
de Crist, perquè els pobles, en Ell,
tinguin vida”. La gran dificultat sempre
serà la de passar d’una religiositat
individual i interessada a una
fe-experiència agraïda de
Crist Salvador i a un compromís
de Server transformador del món.
– Quines necessitats cobreixen amb la
seva germana?
– En e[ camp social tenim la preocupació
Pel bon funcionament d’una llard ‘avis,
la majoria indigents, de Calama i
d’altres llocs propers. Es va crear I ‘any
1982 i té uns 27 avis i àvies interns.
La Maria Rosa, que és mestra,
Treballa en la formació dels animadors
de Comunitats Cristianes de Base,
en la formació de catequistes en els
diferents nivells i espacialment de
catequistes per al Catecumenat dels
joves i adults que demanen ser
batejats.
OSCAR BARDAJÍ I MARTÍN (Full. Dominical)
Tret de Barcelonamissionera |
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.