Víctor Codina. Afortunadament, al costat dels terrorífics i gairebé morbosos noticiaris televisius sobre la pandèmia, apareixen altres veus alternatives, positives i esperançadores.

Alguns recorren a la història per recordar-nos que la humanitat ha passat i superat altres moments de pestes i pandèmies, com les de l’Edat mitjana i la de 1918, després de la Primera Guerra Mundial. Altres se sorprenen de la postura unitària europea contra el virus, quan fins ara discrepaven sobre el canvi climàtic, els immigrants i l’armamentisme, segurament perquè aquesta pandèmia trenca fronteres i afecta els interessos dels poderosos. Ara als europeus els toca patir una mica del que pateixen els refugiats i immigrants que no poden creuar fronteres. Hi ha humanistes que assenyalen que aquesta crisi és una espècie de “quaresma secular” que ens concentra en els valors essencials, com la vida, l’amor i la solidaritat, i ens obliga a relativitzar moltes coses que fins ara crèiem indispensables i intocables. Tot d’una, baixa la contaminació atmosfèrica i el frenètic ritme de vida consumista que fins ara no volíem canviar. Ha caigut el nostre orgull occidental de ser omnipotents protagonistes del món modern, senyors de la ciència i del progrés. En plena quarantena domèstica i sense poder sortir al carrer, comencem a valorar la realitat de la vida familiar. Ens sentim més interdependents, tots depenem de tots, tots som vulnerables, necessitem els uns dels altres, estem interconnectats globalment, per al bé i el mal.

També sorgeixen reflexions sobre el problema del mal, el sentit de la vida i la realitat de la mort, un tema avui tabú. La novel·la La pesta, d’Albert Camus, de 1947, s’ha convertit en un best-seller. No només és una crònica de la pesta d’Orà, sinó una paràbola del sofriment humà, del mal físic i moral del món, de la necessitat de tendresa i solidaritat.

Els creients de tradició judeocristiana ens preguntem pel silenci de Déu davant d’aquesta epidèmia. Per què Déu ho permet i calla? És un càstig? ¿Cal demanar-li miracles, com demana el P. Penéloux a La pesta? ¿Hem de tornar a Déu el bitllet de la vida, com Iván Karamàzov a Els germans Karamàzov, en veure el patiment dels innocents? On és Déu?

No estem davant d’un enigma, sinó davant d’un misteri, un misteri de fe que ens fa creure i confiar en un Déu Pare-Mare creador, que no castiga, que és bo i misericordiós, que està sempre amb nosaltres, és l’Emanuel; creiem i confiem en Jesús de Natzaret, que ve a donar-nos vida en abundància i es compadeix dels que pateixen; creiem i confiem en un Esperit vivificant, que és Senyor i infon la vida. I aquesta fe no és una conquesta, és un do de l’Esperit del Senyor que ens arriba a través de la Paraula en la comunitat eclesial.

Tot això no impedeix que, com Job, ens queixem i querellem davant Déu en veure tant patiment, ni impedeix que, com el Cohèlet o Eclesiastès, constatem la brevetat, lleugeresa i vanitat de la vida. Però no hem de demanar miracles a un Déu que respecta la creació i la nostra llibertat, i vol que nosaltres col·laborem en la realització d’aquest món limitat i finit. Jesús no ens resol teòricament el problema de el mal i del sofriment, sinó que a través de les seves nafres de crucificat-ressuscitat ens obre a l’horitzó nou de la seva passió i resurrecció; Jesús, amb la seva identificació amb els pobres i els que sofreixen, il·lumina la nostra vida, i amb el do de l’Esperit ens dóna força i consol en els nostres moments difícils de sofriment i passió.

On és Déu? És en les víctimes d’aquesta pandèmia, és en els metges i sanitaris que els atenen, és en els científics que busquen vacunes antivirus, és en tots els que en aquests dies col·laboren i ajuden per solucionar el problema, és en els que resen pels altres, en els que difonen esperança.

Acabem amb un salm de confiança que l’Església ens proposa els diumenges a l’hora litúrgica de les Completes, per a abans d’anar a dormir:

“Tu que vius a l’empara de l’Altíssim i passes la nit a l’ombra del Totpoderós, digues al Senyor: refugi, baluard meu, el meu Déu en qui confio.

Ell et deslliura del parany del caçador, de la pesta funesta: amb les seves plomes et protegeix, sota les seves ales trobes refugi: escut és la seva fidelitat.

No et farà por la basarda de la nit, ni la sageta que vola de dia, ni la pesta que avança en la fosca, o el flagell que a migdia fa estralls” (Salm 90,2-7).

Potser la nostra pandèmia ens ajudi a trobar Déu on no ho esperàvem.