Només una generació ens separa d’una Espanya que passava gana. Als anys 50, milers de nens i nenes van créixer gràcies, en part, a uns bidons de llet en pols i unes llaunes de formatge groc que arribaven des de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta és la seva història —i la nostra.
Un país trencat: Espanya a la postguerra
La dècada dels anys 50 va trobar Espanya en una situació de misèria profunda. La Guerra Civil (1936–1939) havia deixat un país dividit, empobrido i aïllat internacionalment. La dictadura franquista va imposar una política d’autarquia que va agreujar la situació: escassetat d’aliments, racionament oficial, mercat negre (estraperlo) i una desnutrició infantil alarmant que afectava especialment les classes populars.
A diferència de molts països europeus, Espanya va quedar exclosa del Pla Marshall (1948), el gran programa de reconstrucció nord-americà. El règim de Franco, pel seu passat de col·laboració amb les potències de l’Eix, era persona non grata als ulls dels aliats occidentals. Les conseqüències per a la població van ser devastadores.
Els Pactes de Madrid (1953): la Guerra Freda arriba en forma de menjar
El context canvià radicalment el 26 de setembre de 1953, quan el govern franquista i l’administració del president nord-americà Dwight D. Eisenhower van signar els anomenats Pactes de Madrid. En plena Guerra Freda, Washington necessitava bases militars estratègiques a la Península Ibèrica; Franco necessitava diners, legitimitat internacional i, sobretot, aliments per a un poble famolenc.
L’acord permetia als Estats Units instal·lar bases militars en territori espanyol —entre d’altres, a la Serra d’Aitana (Alacant), Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla)— a canvi d’ajuda econòmica i humanitària. Va ser un pacte cínic, pragmàtic i, alhora, providencial per a milions de famílies espanyoles. La política internacional havia decidit que els nens i nenes d’Espanya menjarien.
«Els nascuts en els anys cinquanta tenim entre les nostres vivències i records el sabor, l’olor i el color d’aquella litúrgia que era la preparació i el repartiment de la llet i el formatge.»
— Testimoni de l’època, evocant els records escolars dels anys 50 i 60
L’ajuda alimentària: qui la portava, qui la distribuïa
L’ajuda alimentària nord-americana va arribar a Espanya a través de diverses vies: organismes internacionals com UNICEF i entitats privades nord-americanes vinculades a la cooperació exterior dels Estats Units. Però la distribució sobre el terreny —als menjadors escolars, als orfenats, als hospitals— la coordinava principalment Càritas Espanyola, l’organització humanitària de l’Església Catòlica.
Les xifres parlen per si mateixes: es calcula que fins als anys 60 van arribar a Espanya prop de 300.000 tones de llet en pols. Un flux constant de bidons, llaunes i caixes que s’anaven distribuint escola per escola, poble per poble, fins als racons més humils de la geografia espanyola.
Els productes: llet, formatge i oli d’una altra Amèrica
La llet en pols: el bidon que va marcar una generació
La llet en pols americana era el producte estrella de l’ajuda. Venia en grans bidons de cartró i metall, amb el pols envasat en bosses de plàstic a l’interior. Als menjadors escolars i a les cuines dels col·legis, les mestres i els mestres la dissolvien en grans olles o perols plens d’aigua calenta. El resultat era una beguda blanca, densa, sovint amb grumolls, i amb un gust que —per als nens que no havien tastat altra llet— resultava estrany, però que prompte es va fer familiar.
Per fer-la més agradable, molts infants portaven de casa petites reserves de sucre, canella o cacau en pols. Aquella llet mesclada amb un pessic de canella i una culleradeta de sucre va ser, per a molts, un dels sabors de la infància.
El formatge Cheddar: la llauna groga que tothom recorda
Si la llet en pols generava opinions dividides, el formatge Cheddar americà era, per a gairebé tots, una autèntica delícia. Venia en llaunes cilíndriques de metall, pasteuritzat i processat, de color groguenc intens i un sabor fort, salat i cremós que molts infants no havien tastat mai. Per a famílies on el menjar escassejava, aquell formatge era un tresor.
La distribució del formatge als col·legis va generar les seves pròpies rituals i picaresques. Els mestres el repartien pesant-lo amb balances. No tothom jugava net: alguns nens s’enginyen a llastar els plats de la balança per sota —amb pedres, monedes o el que tenien a mà— per tal de rebre un tros una mica més gran. I corrien rumors —mai del tot confirmats però molt repetits— que alguns mestres racionaven el formatge amb una certa generositat cap a ells mateixos, venent a escondites el que sobrava.
L’oli de soja: per als menjadors i internats
Menys present als records infantils però igualment significatiu, l’oli de soja (Soybean Salad Oil) completava el trio d’aliments de l’ajuda americana. Arribava en llaunes rectangulars metàl·liques i caixes de cartró, i s’emprava principalment als menjadors d’internats, orfenats i centres assistencials. Els envasos buits no es llençaven: els pagesos els reciclaven, per exemple, per a ensofrar les parres als camps de vinya, transformant un producte d’ajuda humanitària en una eina agrícola.
El missatge dels envasos: un emblema inconfusible
Tots els productes compartien un disseny identificatiu inconfusible: l’emblema de dues mans entrellaçades sobre les barres i les estrelles de la bandera dels Estats Units, acompanyat de la frase —en anglès i en castellà— «Donated by the People of the United States of America — Not to be sold or exchanged» («Obsequi del poble dels Estats Units d’Amèrica. No es pot vendre ni intercanviar»). Era la marca de fàbrica d’una ajuda que, malgrat els seus condicionants geopolítics, va alimentar literalment una generació.
Castellbisbal recorda: veus de la memòria
La memòria col·lectiva és feta de detalls petits i vivències concretes. Al municipi de Castellbisbal (Vallès Occidental), com a tants altres pobles catalans i espanyols, la llet en pols americana i el formatge Cheddar van deixar una empremta imborrable en els qui van viure aquells anys d’escola. Aquí recollim alguns dels testimonis d’aquelles persones.
C.B. — Castellbisbal
«La llet tenia un gust estrany, al qual no estàvem acostumats. S’havia d’anar molt amb compte vigilant els grumolls. El formatge, en canvi, era molt bo. Tant, que un dia en vaig agafar un tros d’amagat i me’l vaig emportar a casa.»
— C.B., Castellbisbal
El testimoni de C.B. captura a la perfecció la dualitat d’aquella experiència: la llet, suportada amb reserva i alguna que altra queixa, i el formatge, estimat fins al punt de justificar una petita gosadia infantil. I no s’oblida d’esmentar, amb aquella ironia pròpia dels records d’escola, «el rumor o gamberrada que corria per les aules: que n’hi havia que pixaven a la llet».
J.R. — Castellbisbal
«A mi també m’agradava la llet, però mirant que no hi haguessin grumolls. De tant en tant portava algun tros de formatge a casa i tota la família el trobava boníssim.»
— J.R., Castellbisbal
El testimoni de J.R. afegeix una dimensió familiar important: el formatge no era només una ració escolar, sinó un petit regal que els nens portaven a casa, on pares i germans —acostumats a taules molt escasses— el rebien com una autèntica delícia.
F.L. — Aragó (contrast de territori)
«A Aragó també en donaven. Donaven més llet que formatge… potser el formatge se’l quedaven ells. A mi la llet no m’agradava gens. Eren temps difícils.»
— F.L., Aragó
El testimoni de F.L. aporta un punt de vista diferent i valuós. La seva sospita —que el formatge es quedava en mans dels responsables del repartiment— era un rumor estès per moltes escoles de l’Espanya d’aquells anys. I la seva conclusió final, seca i honesta, és potser la síntesi més exacta d’aquella època: «Eren temps difícils.»
La cultura popular d’una generació: renecs, picaresca i memories viscerals
Aquella llet en pols va deixar una empremta no només en la memòria afectiva, sinó també en la llengua popular catalana. «Em cague en la llet de pot!» és una expressió que molts lingüistes i folkloristes vinculen directament a aquella època: la llet de bidon sovint sortia massa aigualida, amb un gust metàl·lic o ranci que feia difícil engolir-la. La maledicció popular era, doncs, una reacció visceral i sincera davant un producte que la necessitat obligava a consumir però que el paladar no acceptava de grat.
Paradoxalment, aquella mateixa llet impopular va crear rituals de companyonia. Compartir el sucre, la canella o el sobre de cacau amb el company de pupitre era un acte de generositat i amistat. I les estratègies per aconseguir un tros de formatge una mica més gran —llastar la balança, fer-li ullets al mestre, ser l’últim de la fila per recollir les restes— eren exercicis d’enginy i picaresca que avui fan somriure.
Reflexió final: la memòria com a fonament de la solidaritat
Avui, quan debatem sobre ajuda humanitària internacional, sobre refugiats, sobre bancs d’aliments o sobre la cooperació al desenvolupament, convé no oblidar una realitat incòmoda i alliberadora alhora: Espanya va ser, durant dècades, un país receptor d’ajuda humanitària. Els nostres avis i àvies, els nostres pares i mares, van créixer gràcies a la generositat —condicionada o no— d’altres pobles.
Només una generació ens separa de la pobresa. Recordar-ho no és una humiliació; és un acte de lucidesa i el millor fonament per a una solidaritat genuïna.
Els bidons de llet en pols, les llaunes de formatge Cheddar i les caixes d’oli de soja amb l’emblema de les mans entrellaçades no eren només aliment: eren un recordatori que cap nació és una illa, que les crisis travessen fronteres i que la humanitat, en els seus millors moments, és capaç d’estendre la mà —fins i tot quan darrere hi ha interessos geopolítics de per mig.
A Castellbisbal, com arreu de Catalunya i d’Espanya, aquells nens que van fer cua al pati de l’escola amb el got a la mà avui ja porten canes. Els seus records —grumolls, formatge robat, llet agra i companys d’escola— són memòria històrica viva. Preservar-la és, també, una forma de construir el futur.
Tens records d’aquella època? Comparteix el teu testimoni
Si vas viure aquells anys o tens família que recorda aquella llet en pols i aquell formatge americà a les escoles de Castellbisbal o de qualsevol altre poble, deixa el teu comentari o posa’t en contacte amb nosaltres. La memòria col·lectiva es construeix entre tots.
Article elaborat a partir de testimonis orals recollits a Castellbisbal i d’altres poblacions, combinant memòria oral amb documentació historiogràfica sobre la postguerra espanyola i els Pactes de Madrid de 1953.
joan@rourejuni.cat