Al Castellbisbal dels anys cinquanta, la vida girava al voltant del camp. La majoria de les famílies vivien de la pagesia, treballant la terra per treure’n el millor fruit. La vinya, tan arrelada a la tradició agrícola del poble, compartia protagonisme amb els camps de fruiters, on es conreaven préssecs, prunes, peres, pomes, ETC. Aquests productes eren el tresor de molts pagesos, que amb esforç i dedicació collien les seves fruites per vendre-les als mercats de Sabadell, Terrassa i Barcelona.
El ritme de la setmana venia marcat per aquest cicle de feina. La nit abans de marxar cap al mercat, els camions de Cal Rosso, Cal Magí, Cal Morros i Cal Lel, carregaven les caixes de fruita que abans havien portat els pagesos. 
Aquestes caixes, de fusta resistent, duien gravat el nom de cada propietari, un detall essencial per evitar confusions en la seva tornada. Quan el dissabte (el dia de més feina) arribava, els camions sortien de matinada, carregats fins dalt, i es dirigien als mercats per distribuir la mercaderia.
Quan la jornada als mercats s’acabava, els transportistes recollien les caixes buides i els duien de tornada al poble. En arribar a Castellbisbal, normalment a la tarda, les caixes es descarregaven al carrer, sobre la vorera davant del seu magatzem. Era llavors quan entrava en joc un petit exercici de nanos, nens d’uns anys que aprofitaven les vacances d’estiu per fer una feina que, a més de distreure’ls, els permetia guanyar alguna pesseta.
Els nanos i la feina d’estiu
Els nens, sempre atents als camions, esperen l’arribada de les caixes. Per fer la feina més fàcil, sovint disposaven d’una carretilla 
que els deixava algun pagès o el mateix transportista. Amb energia i ganes de demostrar la seva vàlua, carregaven les caixes buides i les portaven fins a les cases dels propietaris. Aquest era un moment de complicitat i de certa competència entre els sorolls: qui podia carregar més caixes? Qui feia més viatges? Qui era el més ràpid?
Cada lliurament significava una recompensa: el pagès els donava uns quants cèntims també alguna rossa (una pesseta), que per a ells era tot un tresor. Aquells diners podien servir per comprar llaminadures, anar al cinema els diumenges o, simplement, guardar-los per alguna necessitat. Però més enllà del guany econòmic, aquella feina era una lliçó de vida. Els nanos aprenien el valor de l’esforç, la responsabilitat i la importància d’ajudar en l’engranatge de la comunitat.
L’olor de fusta i fruita madura, el soroll dels camions descarregant, la pols que s’aixecava amb el moviment constant de caixes i carretons… Tot plegat formava part del paisatge d’aquells estius. No era estrany veure algun d’aquests nens fent equilibris amb les caixes, o corrent per aprofitar la llum del dia abans que caigués el sol.
Els veïns miraven amb una barreja de tendresa i orgull aquells nanos que, amb el seu petit esforç, formaven part de la vida del poble. No es tractava només de guanyar-se unes pessetes, sinó d’integrar-se en la dinàmica dels grans, d’entendre com funcionava la vida. Sense saber-ho, aquells nens es preparen pel futur, aprenent la importància del treball i de la constància, valors que portarien amb ells tota la vida.
Una època de postguerra, una economia de subsistència
Aquestes escenes quotidianes de Castellbisbal s’emmarcaven en un context més ampli: la postguerra. Els anys cinquanta no eren fàcils per a ningú. L’economia encara arrossegava les conseqüències de la Guerra Civil, i la majoria de les famílies havien de fer mans i mànigues per sortir-se’n. La pagesia, tot i ser dura i sacrificada, era un dels motors econòmics de molts pobles, i Castellbisbal no n’era l’excepció.
En aquest context, cada pesseta comptava, cada esforç tenia valor. Els nens que ajudaven a repartir caixes no només trobaven una forma de distreure’s durant les vacances, sinó que contribuïen, en la seva petita mesura, a l’economia familiar. Els estius, que avui associem al descans i l’esbarjo, per a molts infants d’aquella època eren una continuació del ritme de treball de la família.
Tot i això, no deixaven de ser nens. Després d’una tarda carregant caixes, qualsevol racó del poble es convertia en un camp de joc: la plaça, els camins entre els camps, els marges de les hortes… Les rialles i les corredisses s’entrellaçaven amb els pols dels camins, tancant un dia més en aquell Castellbisbal de pedra, terra i suor.
Per més aportacions
joan@rourejuni.cat